A Cult , Maya Mercer es mou cap a un estat d'ànim en què un realisme màgic ansiós, fins i tot delirant, impregna tant el tema com la mirada observadora. Els innocents i durs a terra que Mercer ha estat documentant i celebrant, els adolescents inadaptats nascuts i condemnats a una existència gairebé salvatge, presentats aquí com a devots d'alguna altra força poderosa i aparentment panòptica: un líder de secta, invisible a les fotografies, que manté aquestes noies/metàfores presoneres sense tancar una porta i les explota tant per negligència com per ordre.

La seva absència suggereix que aquest poder podria ser només una creació de la imaginació de les noies: una deïtat fantàstica, un summe sacerdot absent, que abusa del seu ramat amb indiferència. Elles aporten la passió. Elles aporten la devoció. Pel que veièm, les metamorfosis que experimenten, vívides però sòrdides, semblen autoinduïdes.

La secta no només tracta del fenomen social del sectisme, sinó també de l'estat psicològic de creença irracional i, en última instància, abnegada, la mentalitat que engendra i sosté les sectes, inclòs el nostre anomenat sistema social.

La petita "societat" que aquestes noies de culte teixeixen per a si mateixes només reforça la seva dependència impulsada per la por i la rendició de tota autonomia a un "poder superior", fins i tot quan aquest poder es troba completament fora de l'escenari, fora de la nostra vista i, aparentment, també fora de la seva. Aquesta és una d'aquelles històries de terror on el veritable horror no es troba a la porta, sinó dins de l'habitatge, de fet, en el fons de les seves víctimes. I podríem comptar entre aquestes víctimes: allà, si no fos per la gràcia d'un déu molt més amable, a on aniríem?

— Peter FRANK, Los Angeles.