A CULT, Maya Mercer es trasllada a un estat d’ànim en què un realisme màgic ansiós, fins i tot delirant, impregna tant els temes com la mirada que els observa. Els innocents lluitadors que Mercer ha anat documentant i celebrant, els adolescents inadaptats nascuts i condemnats a una existència gairebé salvatge, són aquí presents com a devots d’algun altre poder fort i aparentment panòptic: un líder de culte, absent a les fotografies, que manté aquestes noies/metàfores presoneres sense tancar cap porta i les explota tant mitjançant la negligència com a través del mandat.

La seva absència suggereix que aquest poder podria ser només una creació de la imaginació de les noies: una deïtat fantàstica, un summe sacerdot absent, que abusa del seu ramat amb indiferència. Elles aporten la passió. Elles aporten la devoció. Pel que veièm, les metamorfosis que experimenten, vívides però sòrdides, semblen autoinduïdes.

CULT no només retrata el sectarisme com a fenomen social, sinó que penetra en l’estat mental de creença irracional i abnegada, la mateixa que engendra i sosté els cultes, incloent-hi el nostre anomenat sistema social.

La petita “societat” que aquestes noies teixeixen només reforça la seva dependència, alimentada per la por i la rendició de tota autonomia a un “poder superior”, encara que aquest poder sigui invisible, fora de l’escenari, fora de la nostra vista i, aparentment, fora de la seva. Aquest és un horror que no crida des de la porta: s’amaga dins l’habitatge, ben en dins, fins el cor de les víctimes. Tots podríem ser-ne part, d'aquestes víctimes: allà mateix, però per la gràcia d’un déu molt més amable… hi entrem?

— Peter FRANK, Los Angeles.