En aquesta sèrie, Chloe Milos Azzopardi proposa un univers compost per objectes futuristes, eines compostes a partir d'elements naturals recollits, muntats per imitar els artificis tecnològics que poblen la nostra vida quotidiana. Entre produccions rudimentàries i creacions de ciència-ficció, aquests artefactes són un mirall de les nostres fantasies del futur. Amb aquesta sèrie, l'artista comença una reflexió sobre el nostre imaginari: com fer-nos veure un futur alternatiu davant els nostres somnis d'un món hiperartificialitzat i tecnològic? Amb l'ajuda de la ficció i el joc, Azzopardi busca altres maneres d'imaginar les vides augmentades, crea cyborgs orgànics l'objectiu dels quals seria inscriure el cos de manera diferent en l'entorn. Utilitza el desplaçament i el desviament poètic d'artefactes, símbols del progrés tècnic, per qüestionar la nostra relació amb els vius i la desaparició dels "recursos" terrenals utilitzats per construir els components dels nostres objectes tecnològics.

L'artista vol crear nous desitjos, generar imatges que puguin ser recursos per a la nostra imaginació. Així s'uneixen els auriculars de realitat virtual, les antenes de satèl·lit, els exoesquelets i els artefactes poètics inventats, l'ús dels quals encara està per imaginar.

"Dispositius no tecnològics" es va exposar a Villa Pérochon durant les Trobades de Joves Fotògrafs Internacionals, comissariades per Joan Fontcuberta i Chloe Milos Azzopardi.