«(...) Tot i que continuava teixint i s'asseia dreta, així era com se sentia; i aquest jo, havent-se desfet dels seus lligams, era lliure per a les aventures més estranyes...»

— Virginia Woolf, Cap al far

De petita, vaig passar incomptables hores observant la meva àvia, una treballadora tèxtil al camp, movent-se amb els dits en ritmes que desdibuixaven la línia entre l'ordinari i el mític, el pràctic i el ritual. "Em posaràs un fil?", em preguntava, confiant en els meus joves ulls com si fossin seus. Tot i això, la seva feina —com molta feina considerada domèstica i femenina— no era reconeguda, i un cop ella va morir, els seus tèxtils eren ràpidament descartats com a inútils.

Hail Mary, bobbin lace, serpent’s thread entrellaça la seva història amb la de les germanes Andersson de la Suècia de principis del segle XX. Van dedicar les seves vides a crear tèxtils per als seus taüts de noces, però mai es van casar; les seves obres intricades van romandre sense utilitzar, un registre inquietant de vides lligades per expectatives i rebuigs.

Fent ressò de les paraules de la historiadora feminista Rozsika Parker —“conèixer la història del brodat és conèixer la història de les dones”—, aquesta obra busca els patrons i les puntades que uneixen generacions. Insisteix a teixir aquestes històries de nou, rebutjant la seva esborrada i recuperant la fabricació tèxtil com a memòria i resistència.