Nos Vies Sauvages es desplega com una reflexió poètica sobre la vulnerabilitat de l'existència. A través d'una posada en escena sensible d'éssers vius, la sèrie estableix un diàleg íntim entre formes corpòries —humanes, animals— i els elements de la natura.

En aquest univers oníric, el cos sembla fondre’s amb la matèria —pedres, fullatge, núvols, aigua— fins a confondre’s amb ella. Dins d’aquesta fusió subtil emergeix un sentiment de desig, una aspiració de pertànyer a un ordre de vida més ampli i ancestral.

La figura no es concep com un subjecte aïllat, sinó com un mitjà d’expressió, portador d’un llenguatge on gestos i textures s’entrellacen. Des d’aquesta perspectiva, Nos Vies Sauvages obre un espai liminal en què l’ésser humà, lluny de dominar la natura, esdevé receptiu a la seva alteritat, a la seva presència subtil però persistent, i en fer-ho, adquireix una consciència més ampla de la seva pròpia condició dins del món viu.