Aglaé Bory

FRANÇA

Després d'estudiar Història de l'Art a la Universitat d'Aix-en-Provence i fotografia a l'Escola Nacional de Fotografia d'Arles, Aglaé Bory viu i treballa a París. Forma part d'una nova generació de fotògrafs que situen les persones al centre del seu treball fotogràfic. Ha sacsejat els codis de la fotografia humanista i ha desenvolupat una estètica que es basa en un enfocament documental. La seva obra s'ha presentat a diversos festivals de França i de l'estranger (Festival Circulation(s), Photofolies, Bourse du Talent, Voies Off, Bibliothèque Nationale de France, Les Nuits Photographiques de Pierrevert, etc.). El seu anterior projecte documental Figures mobiles va exposar l'any 2020 al festival Photaumnales. Aquesta obra ha ingressat a les col·leccions del Fons Nacional d'Art Contemporani. El juny de 2020 va guanyar el Premi Càritas de fotografia social amb la sèrie Odissées, presentada aquí a Cadaqués.

• SÈRIE •

Odissees

Odissea és una obra fotogràfica sobre l'exili realitzada a la ciutat de Le Havre. L'Odissea d'Homer explica la història d'un retorn sense fi. El retorn d'Ulisses a Ítaca després de vint llargs anys d'absència. Aquesta obra és un ressò d'aquest original diari de viatge. Aglaé Bory va seguir a diverses persones a l'exili, sol·licitants d'asil o refugiats, la majoria de vegades en espera d'estatus. L'espera sovint és llarga i dolorosa. Els aïlla de la realitat i els tanca en un espai mental en suspens. A través d'aquesta successió de retrats i paisatges, el fotògraf ha volgut crear una correspondència entre la seva interioritat i els paisatges en què evolucionen aquestes persones per tal de fer perceptible aquesta sensació d'exili. Els va fotografiar en els seus llocs de vida, en el seu territori quotidià tot i que era precari i temporal. Els seus ulls es perden per les finestres. Estan a les fosques. Sovint confien en el cel, el blau del qual sembla ignorar-los.

El mar és el refugi de la seva interioritat, de les seves esperances i de les seves promeses. És la realitat física de la distància recorreguda -sovint l'han travessada per arribar fins aquí- i la distància. Tots pateixen desarrelaments i es preocupen pel seu futur. Quan han adquirit la condició de refugiat, és una obligació separar-se del seu país d'origen; tornar-hi és impossible. Quan se'ls denega aquesta condició, el retorn esdevé una obligació, han d'abandonar el territori francès. Aquest retorn es converteix llavors en el símbol del seu fracàs quan no constitueix un perill per a la seva vida. Així, el retorn és tant somiat com temut.

Són històries de retorns impossibles o impensables, esperes interminables després de viatges migratoris extenuants i perillosos, esperances de vides millors, lluny de guerres i persecucions. Però què serà de Mohammed, Ibrahim, Goar, Abdelrazik, Hiba? Tots aquests últims estan esperant la seva citació a l'Audiència Nacional d'Asil després de la negativa de Ofpra a la seva sol·licitud d'asil. El nostre país, com el conjunt d'Europa, travessa una greu crisi en l'acollida de migrants i es retira darrere de les seves fronteres. L'espera interminable d'aquests exiliats és només l'expressió de la reticència de la nostra societat a acollir-los realment.

Aquest treball es va realitzar l'any 2018 en el marc d'una residència fotogràfica a la ciutat de Du Havre produïda pel festival Le Goût des Autres. Durant el festival del 2019 es va projectar una pel·lícula fotogràfica, amb una creació musical del grup Magnetic Ensemble.

Anterior
Anterior

Adriana López Sanfeliu

A continuació
A continuació

Charlotte Krieger